CULTURA VALENCIANA
 
Va naixer 

perque calia.

Ningu no ha sabut mai

el dia.

Valencia es el nom.

La patria es presencia

i essencia.

I yo estic i estare

on ella està.

Soc tant si vullc com si no vullc,

¡que si que vullc!, valencià.

 

XAVIER CASP (1976)

 
LA LLENGUA VALENCIANA, LA LLENGUA DELS VALENCIANS
 
Diu Salvador Faus que es en l´epoca arap quan la nacionalitat valenciana es consolida adquirint forma i fondo propis, produint-se un desenroll cultural que fa que la llengua valenciana siga coneguda per tot lo mon. Aixina, dins de la Nacio Valenciana es produixen una serie de fets que nos consoliden com a una potencia cultural: Les primeres lleis maritimes, el "Llibre del Consolat del Mar" veu el mon en Valencia l´any 1283.

La primera "Lletra de Canvi" apareix en Valencia en 1371

Francesc Eiximenis (1325-1409), catala de Girona, diu de la llengua valenciana en el llibre Regiment de la Cosa Publica de 1327 "aquesta terra ha llenguatge compost de diverses llengues que li son entorn, e de cascuna ha retingut ço que millor li es, e ha lleixat los pus durs e lo pus mal sonants vocables dels atres e ha presos los millors".

L´acta del Compromis de Casp, 6 de juny de 1412 està escrita en "in ydiomate valentino"

Antoni Canals (1352-1414), al traduir el Valeri Maximo diu "tret del lati en nostra vulgada lengua materna valenciana, aixi breu com he pogut, jatse sia que altres l´hagen tret en lengua catalana" (¿qué fem, presentem a Antoni Canals com el primer seccessioniste de l´historia? Igual es que ya tenien clar que eren dos llengues distintes ¿no?)

Ausias March: en el segle XVI se feren tres edicions (1543, 1545, 1560) de les seues obres en Barcelona, les tres duen un gros llistat de "mots obscurs", ademes en 1555 se va imprentar una edicio en castella per Joan de Resa en la que inclou un "Diccionario Valenciano-Castellano". No cal dir que en cap moment se fa mencio a la llengua valenciana com a una llengua subordinada a un atra superior.

Jaume Roig, autor de L´Espill, obra de 16.359 versos. En els versos 686-690 diu"... sera en romanç, noves rimades, comediades (...) al pla teixides de l´algemia e parleria de Paterna, Torrent, Soterna...". Si aço pareix poc, afegir que esta obra fon denunciada a l´Inquisicio en 1792, el llibre passà de ma a ma dels religiosos del Tribunal apareix lo següent " adjunto libro impreso en IDIOMA VALENCIANO, intitulado Libre..." fins a once voltes en quinze folis.

Joanot Martorell, en "Tirant lo Blanch" a l´oferir-li l´obra al Princep Fernando de Portugal diu "... me atrevire expondre: no solament de lengua anglesa en portuguesa. Mas encara de portuguesa en VULGAR VALENCIANA: perço que la nacio don yo soc natural sen puxa alegrar"

Bonifaci Ferrer, en 1478, publicà la primera traduccio de la Biblia a una llengua romanica i diu "de lengua latina en nostra valenciana"

Lluïs de Fenollet, Barcelona 1481, traduix "Hystoria de Alexandre" de Plutarc del tosca en la present lengua valenciana transferida.

Miquel Perez realisa la traduccio de "Imitacio de Iesuchrist", Barcelona 1482, esplanat de lati en valenciana lengua. Tambe tradui "La vida de Sancta Catherina de Sena", Valencia 1488, de lati en valenciana prosa.

Joan Roïç de Corella, traduix "Vida de Iesuchrist" de Lodulf de Saxonia, 1486, trelladada de lati en valenciana lengua.

Joan Esteve, Venecia 1489, publicà el Liber Elegantiorum escrit en latina et valentiana lingua. El Liber Elegantiorum es el primer diccionari d´una llengua romanica.

Bernardi Vallmanya, Barcelona 1493, Traduix "Lo carcer d´amor" traduit de lengua castellana en estil de valenciana prosa. Tambe va traduir "La revelacio del benaventurat apostol Pau" i "Cordial d´anima, abdos en Valencia 1495, de vulgar idioma castella en valenciana prosa.

Marti de Viciana, naixcut en Burriana en 1502, diu "la Lengua Valenciana es hija y factura de la Lengua latina por derecha línea y propagación".

Dins dels documents pontificis, destaquem un del Papa Alexandre VI, a on es pot llegir "lingua vulgari valentini expeditarum".

Joan Bonlabij, catala de Tarragona, traduix "Blanquerna" de Ramon Llull, Valencia 1521, traduit en la lengua valenciana.

En 1569, l´humaniste Llorenç Palminero, natural d´Arago, publicà un "Vocabulario del Humanista" en el que al traduir les equivalencies del llati en llengua vulgar explica "si no hallo vocablo con el que arromançar una cosa en Castellano, pongola en Valenciano, Italiano, o Francés, o lengua Portuguesa". L´autor no nomena atres llengües (¿atre que no s´havia enterat de que el valencià no existix?).

Gregori Mayans i Ciscar, intelectual de talla europea, cap de l´Ilustracio "Los dialectos de la lengua lemosina son la catalana, valenciana y mallorquina. La catalana ha recibido muchos vocablos de la francesa; la valenciana, de la castellana; la mallorquina se llega más a la catalana por ser hija de ella. De todas las tres, la más suave y agraciada es la valenciana y no me lo hace decir la pasión".

Salvador de Madariaga diu que la lengua valenciana "difiere bastante de la catalana para poder permitirse gramática y vocabulario propio si sus literatos quisieran construirselos, como lo han hecho los catalanes a la suya (...) En el caso Valencia-Cataluña, lo importante sería no la similitud, sino la diferencia de las lenguas y la conclusión sería, no la similitud sino la diferencia de los pueblos".

En l´apartat dedicat al Nacionalisme Valencià, en esta mateixa fulla web, es poden trobar les opinions sobre la llengua valenciana de grans nacionalistes de principi de segle com els Huguet, Barberà, Bayarri, Villalonga, Almela i Vives i uns atres.

Marcelino Menéndez Pelayo diu en el prolec d´un llibre de Teodor Llorente "Si es de ley fatal que esta lengua desaparezca de las márgenes del Turia, todavía los versos de nuestro autor, enlazándose a través de cuatro siglos con los del profundo y sublime cantor de Na Teresa, conservarían en la memoria de las gentes los sones de una lengua que llegó a ser clásica antes del Renacimiento, y que ni el abandono de sus hijos ni la parodia vil han logrado despojar de su primitiva nobleza".

Manuel Sanchis Guarner, en "La llengua dels valencians", Valencia 1933, diu "LA LLENGUA DELS VALENCIANS ES EL VALENCIÀ...Som valencians, i el nostre idioma es el valencià...Qui renuncia a sa llengua renuncia a sa patria i el qui renega de la seua patria es com el qui renega de la seua mare..."

En la "Enciclopedia de la cultura española", Publicada per l´Editora Nacional en 1963, definix el valencià com "lengua autoctona de la mayor parte del Reino de Valencia".

La Real Academia de la Lengua, en 1959, diu "Del valenciano, por ejemplo, se decía dialecto de los valencianos. Ahora se le reconoce la categoria de lengua y se añade que es la hablada en la mayor parte del antiguo Reino de Valencia".

Joan Reglà, Catedratic d´Historia, catala per a mes senyes, diu sobre la repoblacio posterior a la reconquista "els pioner aragonesos i catalans de l´esmentada repoblació doscentista no passaven de ser una minoria molt prima", coincidint en Ubieto, Huici Miranda (u dels millors arabistes d´Europa) i Mateu i Llopis que considerava que en la repoblacio cristiana del Regne de Valencia va a haver prevalencia d´un fondo indigena. Esta corrent historica es estudiada i defesa per ilustres investigadors com Roque Chabás, Honorio García, Carreras Candi, Julián Ribera, Ambrosio Huici Miranda, Gual Camarena, Julià San Valero Aparisi, Antonio Ubieto Arteta, Roca Traver, Thomas F. Glick, R.I. Burns, Vicent Simó Santonja, Desamparats Cabanes, Ramón Ferrer, Leopolt Penyarroja, Gómez-Bayarri i un llarc etcetera.

Damaso Alonso, de la Real Academia Española de la Llengua diu "la lengua valenciana y la catalana están en paridad y al mismo nivel" existiendo "una mayor antigüedad de la lengua valenciana, ya que sus raíces se hallan más próximas al latín".

Per a tot aquell que visite esta fulla i vullga coneixer mes sobre la nostra llengua i nacio, passem a recomanar-los algunes llectures:

Els texts de l´escola d´Antonio Ubieto Arteta, Ampar Cabanes, Ambrosio Huici Miranda i Ramón Ferrer sobre el llibre de repartiment i la repoblacio posterior editats per l´Editorial Anubar. Hui en dia encara se poden trobar en les seus d´algunes institucions valencianistes. En especial, "Origenes del Reino de Valencia" Vol I i II. Antonio Ubieto Arteta. Ed. Anubar. Saragossa 1979 i 1981.

"El mozárabe de Valencia" Leopolt Penyarroja Torrejón. Editorial Gredos. Madrid 1990. Penyarroja es membre de la RACV i del Consell Valencià de Cultura. En este llibre desenrolla el seu estudi sobre el parlar prejaumi.

"Valencià, ¿llengua o dialecte? (Una aproximacio des de la sociollingüistica)" Chimo Lanuza Ortuño. Ed. Lo Rat Penat. Valencia 1994.

"Societat, Ciencia i Idioma Valencià" Toni Fontelles i Fontestad. Ed. Lo Rat Penat. Valencia 1997.

"Lexic valencià proscrit a través dels classics" Manolo Gimeno Juan. Ed. Lo Rat Penat. Valencia 1998.

"La identidad etnolingüística de Valencia. Desde la antigüedad hasta el siglo XIV" Manuel Mourelle de Lema. Ed. Grugalma. Madrid 1996.